ÒCIO AI SPÌGUEL (n. 341)

Al sgnàur Calìsto l’éra disperè parché só muiér l’éra mórta improvisamànt: gnànch al tàmp ed dìr una paróla, ch’l’éra vanzè dùra in vàtta a la pultràn-na! Quànd i bechén i purténn la càsa zà par la schèla, sicómm che an i éra b’sa sìt e la pasèva par pùch zentémeter, i ciapénn con la càsa càntr’un spìguel e as sinté un lamànt; l’era la muiér ‘d Calìsto ch’la parèva mórta mó l’éra ànch vìva: ai éra caschè ànch al dutàur! Sóbbit al funerèl al d’vinté una fèsta, mó dàpp a póch la sgnàura resusitè la dé un tramlót e la s’ré i ùc’: stavólta l’éra mórta dabàn! I ciaménn un’ètra vólta i bechén ch’i purténn vì la càsa e, apànna ch’imbuchénn la schèla, Calìsto, tànt par stèr int al sicùr, a gli gé: "Òcio ai spìguel!"